El ministeri sacerdotal i la virtut teològica

Raul Terés – 1erBaxillerat

8-octubre 2007

Tan gran és la debilitat humana, tan feble el nostre cor, que el pecat hi entra amb tanta facilitat que el simple fet d’elaborar una llista de virtuts aplicables a la nostra carrera pot reforçar el nostre orgull, fer retrocedir la gràcia de Déu en nosaltres i enemistar-nos amb Ell. Per això es tan necessari, demanar –i ho demano amb fervor- que ni la supèrbia ni l’orgull ni el sentiment de superioritat entrin al nostre cor i el corrompin.

Jo he tingut la gràcia de ser cridat per Crist al sacerdoci. Ell ha triat aquest instrument insuficient i inútil per estendre l’obra de la salvació redemptora duta a terme per Ell a tota la gent.

La dignitat del sacerdoci en Crist és la més alta dignitat que l’home pugi assolir: el sacerdot es “alter Christus ”, un altre Crist, i no tan sols això, sinó –com deia Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer- “ipse Christus”, el mateix Crist. És doncs admirable el punt fins al que arriba la dignitat del sacerdot. No obstant, la dignitat sacerdotal no fa el mossèn superior a la resta, ja que com diu Crist, els primers seran els últims i els últims els primers. Així, quant més humil sigui –sant- més digne serà i menys “s’ho creurà”: no serà superb. El seu exemple de santedat combatin el pecat, el mal, la mort –naturals en l’home per la desobediència- amb la humilitat, la bondat procedent de Crist i amb la gràcia de la seva passió, mort i resurrecció.

Com a pastor del poble de Déu, el sacerdot té la gràcia –per l’acció de l’Esperit Sant- de subministrar els sagraments i celebrar el memorial de la mort, passió i resurrecció: la Santa Missa.

Però, parlant mes sobre la carrera em caldria dir que és un preparament per arribar a comprendre la naturalesa de Crist i la seva obra. És un temps per apropar-se a Crist i conèixer millor els seus designis. La teologia fa això: ens permet conèixer una mica  –on vols arribar pecador, que vols conèixer tot el que Déu fa i els seus perquès només amb la intel·ligència humana- com es Déu, la seva obra salvadora i la seva manera de pensar i de fer. Aquest coneixement de Déu i la contemplació de la seva magnanimitat augmenten la fe i el fervor –beneïdes virtuts- de l’anima errant que es prepara per al ministeri del servei eclesial.

Molta gent creu que el llatí i el grec no serveixen per a res –erren, però tan sols parcialment-. El llatí i el grec serveixen a partir d’un alt coneixement teològic i s’empren en l’estudi dels textos sagrats originals, escrits en grec majoritàriament. Per posar un exemple, citaré l’escena de la resurrecció de Jesús que ens narra Sant Joan evangelista. Si llegim en català, trobarem tres cops la paraula veure però, si la llegim en grec hi trobarem tres verbs diferents. Així, doncs, per estudiar profundament tan agradable relat ho entenem molt millor si anem al grec que si anem al català.

Per això, saber llatí i grec és important perquè ens dóna la virtut de poder entendre millor la Sacra Escriptura.

La carrera de sacerdot, com es pot veure, és plena de virtuts, totes provinents de Déu.

Així doncs, el ministeri sacerdotal és aquell per qual Déu, per mitjà dels seus humils servents consagrats a Ell, segueix estenent la salvació arreu del món i segueix realitza’n l’obra del seu amor en nosaltres per mitjà dels sagraments que els reverends ens proporcionen. Sense aquest ministeri el món perdria tota esperança i s’acabaria l’aigua que brolla de les fonts de la salvació. En definitiva, el ministeri del servei sacerdotal és la més alta virtut a la que l’home pot aspirar: servir a Crist en els germans.